Records Retrobats

 

RECORDS RETROBATS

 

Va baixar la calor i vaig decidir sortir a passejar una estona per esbandir la mandra i estirar les cames. El camí fins a la Dehesa se’m va fer curt i em vaig sentir animada a continuar una estona més.  El passeig em va portar fins al carrer del cementiri. Des de la distància vaig arribar a veure les làpides dels avis i em van venir al cap algun dels records que havia viscut amb ells a la infantesa, com l’àvia ens portava als cosins i a mi a berenar a la Font de San Salvador aquells entrepans que ens agradaven tant i com jugava amb nosaltres a fet i amagar, o com l’avi ens ensenyava a tenir cura de la terra i a cultivar en tots nosaltres valors per ell tant importants per ser una persona com cal.

En tornar cap a casa vaig passar davant casa seva, ara tancada i ocupada amb els trastos vells que entre els tiets i els pares l’han anat omplint: el matalàs sobrant, la nevera per si de cas, les joguines per si venen néts... Vaig obrir la porta i passant els ulls per  cada habitació em vaig preguntar què havíem fet de les seves coses. Aquí hi havia aquell colom de ceràmica que li va regalar a l’àvia el veí. I aquí l’avi guardava les seves llibretes on escrivia a la seva manera, ja que la falta de diners l’havia obligat a ajudar al seu pare a treballar per a mantenir  la família impedint-li aprendre lletres.

Després de fer un tomb pel pis, vaig tancar la porta amb tristesa i amb una mica d’enuig, per què mai cap de nosaltres ens vam preguntar quin destí volien els avis que haguessin tingut les seves pertinences i amb quin dret ens havíem emparat per a reemplaçar les seves coses pel munt de rampoines que ara ocupaven les estances de la casa.

Les escales fins arribar a casa em van apropar més als records i en obrir la porta i entrar al menjador vaig mirar el front de la xemeneia i vaig veure com la forca, la zoqueta, l’afiladora de navalles que allà penjaven em picaven l’ullet.  Mai havia caigut en compte que el pare havia reservat aquell lloc principal a casa mostra per aquells objectes  i ara  cobraven un altre sentit per mi. Em vaig sentir alleugerida pensant que encara conservàvem alguns dels records del pas dels avis per aquest mon.

Vaig ficar la ma a la zoqueta i vaig acaronar la pell tibant de l’afilador i vaig pensar com de petita tenia la ma l’àvia i com m’agradava petonejar la cara acabada d’afaitar de l’avi.

 FI

 Olga Cruz